.....

viernes, 25 de abril de 2008

Ego sum pallaferrus


Tensar l’arc, notar que la posició del cos permet a la intuïció apuntar la diana i deixar que la fletxa descrigui el seu vol parabòlic fins al blanc són unes sensacions que em permeten, quan puc, desconnectar del estrèpit diari.

Ser arquer no és tant sols identificable a un esport, una diversió o una excusa per a relacionar-se amb altres. També és un exercici de concentració: home, arc, fletxa i diana comparteixen un mateix espai astral. Només cal materialitzar-ho des del convenciment que és possible fer-ho. Bé, això diuen.

Aquests lligams d’esferes superiors m’han ajudat també a identificar-me amb el pseudònim de pallaferro. Per una banda és un resum dels meus cognoms, Pallarès Ferrando, per una altra banda l’oposició semàntica entre la palla i el ferro m’identifica amb el tir amb arc, en especial amb el de l’època medieval on les fletxes de ferro impactaven en dianes de palla.

Enfí, que l’homus virtualis que aquí veieu té una mica d’arquer, un poc de romànic i un xic de racional.

miércoles, 9 de abril de 2008

Aixecar el vol


No hi ha una escola de pares. No hi ha un mètode comú d’educar als fills. Però sí que hi ha un denominador comú que podríem abstreure d’aquesta tasca que emprenem els pares, la gran majoria amb inexperiència, però tots amb la il·lusió i les ganes de fer-ho el millor que sapiguem i puguem.

Podríem dir que els pares hem procurat educar els nostres fills des del seu mateix naixement en quatre aspectes fonamentals: aportant-los coneixements, ensenyant-los a saber fer coses, instruint-los en la convivència i, com a aspecte particularment important, orientant-los per a que aprenguin a ser persones.

Mentre que els primers aspectes poden ser confiats en una part important als sistemes d’ensenyament professionalitzats, en l’educació dels darrers aspectes participem en major part els pares que, a través de l’estimació, l’afectivitat, la fixació de límits, l’autoritat i dels valors transmesos als nostres fills, els hem donat una educació que, amb major o menor encert i mesura, els ha proveït d’autoestima, d’autonomia personal i de responsabilitat.

A mesura que els nostres fills van entrant a l’etapa de l’adolescència, veiem la importància de l’educació impartida fins al moment i ens adonem que, gradualment, es va reduint la incidència del nostre paper d’educadors vers els nostres fills. Ara els nostres fills emprenen els seus primers vols. Gradualment, anem deixant que facin vols més llargs i més alts, no sense la por a la caiguda, però sí amb el desig de que vagin posant en pràctica les lliçons que els hem anat donant i que els convertirà en persones adultes.

Els nostres fills saben que si hi ha una mala volada, possiblement puguem ser-hi allà per a curar-los de les ferides i ajudar-los a refer el vol. Però també saben que ara han de ser ells els responsables de sí mateixos, s’han d’autogestionar el temps, els diners i la intensitat que volen dedicar a cada aspecte i activitat de la seva vida, han d’acceptar les seves limitacions i han d’autocontrolar les seves emocions i les seves aficions per tal d’equilibrar-les convenientment.

Ara nosaltres, com a pares, els hem d’estimar més que mai, hem d’estar-hi al seu costat, confiar en ells i desitjar-los el millor.

domingo, 6 de abril de 2008

Fotos NO

Entenc el conjunt de l’art romànic com un patrimoni de la humanitat. Aquesta idea em provoca indignació quan em trobo que la normativa particular d’un museu o d’una església no em permet fer fotografies.

Però això es fa més incomprensible encara. Perquè mentre que de la part exterior dels temples pots fotografiar-ho tot – perquè se’ls escapa al control – de l’interior sovint no et deixen emportar-te cap imatge a la càmera, malgrat haver-te cobrat l’entrada.

Puc arribar a entendre que les pintures no haurien de ser castigades per la llum constant del flash d’innumerables turistes fins a que es vegin alterades com ha passat amb alguns casos de pintures rupestres. Sovint no surten millor les fotografies d’interiors si utilitzes el flash. Però permetre contemplar i fer fotografies de l’art que ens van llegà els nostres avantpassats hauria de ser un dret humà, dret que no hauria de ser violat per les normes particulars d’un museu. I crec que els motius que els condueixen a no deixar-te fotografiar l’interior són més aviat d’interès econòmic que no pas de protecció de les obres.

Sembla que aquest dret comença a entendre’s i estendre’s per les institucions. Fa poc temps el MNAC ha passat a formar part del conjunt de museus i esglésies que permeten fotografiar (sense flash) les obres que hi guarden. Obres que, sota el meu concepte, són patrimoni de la humanitat i que, malgrat que ells són els encarregats de custodiar-les i conservar-les, tothom ha de tenir dret a veure-les i a endur-se els registres virtuals que desitgi.


Pintures romàniques de S. Climent de Taüll s. XII