.....

sábado, 14 de junio de 2008

Encadenats al temps

Fa un temps que m’havia plantejat fer una reflexió sobre “la societat de l’estrès”. Però no he tingut temps fins ara...

La lectura d’un article de Fulcanelli sobre “La paradoxa del progrés il·limitat de les ciències” ha estat el detonant que m’ha fet seure davant de l’ordinador i madurar aquestes ratlles, fins a treure’n fruit.

En aquesta part del món que li diem civilitzat ens trobem que, la societat consumista i competidora, ens impregna les nostres vides d’un ambient trepidant. Ens marquem presses per tot, i cada dia volem anar més de pressa. No ens adonem, però si seguim a aquest règim, a aquesta velocitat, estem posant en perill la nostra salut, física i mental.

Com a majors d’edat que som, i com a víctimes de la societat en la que vivim, podríem dir que aquesta situació l’hem triat nosaltres. Encara que potser és la situació qui ens ha triat. Però la reflexió em sembla més dura quan penso que, potser sense adonar-nos, transmetem als nostres fills una manera de viure on tot el temps està acotat i ocupat. No tenim temps per l’oci, o millor dit, l’oci ocupa – si tenim sort- una part de la nostra agenda: ara toca llegir, fer esport, anar al cinema...

L’ús de l’agenda ens ha portat als extrems d’encasellar una pila d’activitats en les hores del dia, des del matí fins la nit. I les dels nostres fills s’omplen també amb les diverses assignatures, els deures, les activitats extraescolars, ... No hi ha cap espai que posi “dia per avorrir-se”... i potser cal tenir temps per avorrir-nos, per improvisar, per fer res.

De moment, això no surt d’una reflexió. No és una solució al problema, si és que algú pensa com jo: que això és un problema. Organitzem tasques encadenades en el temps al llarg del dia i, sense adonar-nos, ens encadenem nosaltres mateixos a la societat del temps organitzat.



És possible que, com amb altres problemes de la societat, reconèixer que estem dins de “la societat de l’estrès” pot ser el primer pas cap a una solució.

.

sábado, 7 de junio de 2008

San Baudelio de Berlanga


En la ladera de una yerma loma soriana, enclavada en un recóndito entorno solitario, al lado de una fuente y de una gruta escavada posiblemente por los primeros ermitaños del lugar, se construyó en el siglo XI el templo mozárabe de San Baudelio.

Producto de una larga coexistencia entre cristianos y musulmanes, el arte mozárabe adquiere aquí una muestra ejemplar de su esplendor. Su planta, inicialmente cuadrangular, presenta una robusta columna central que se abre en forma de palmera sosteniendo la bóveda y albergando un pequeño espacio de carácter tabernaculístico; media nave es ocupada por una mezquitilla que soporta un coro; destacan los arcos de herradura en la puerta principal y en el paso a la capilla absidal; pero sobre todo... ocupando la totalidad de paredes y techo, destacan las pinturas murales.

A pesar que sus frescos fueron “convenientemente trasladados” a diversos museos para su preservación, sus improntas perduran en los muros dejando ver, veladamente, el programa iconográfico que contenían. Desde escenas de caza, pasando por temas de fauna diversa, hasta episodios bíblicos, ofrecían - y nos ofrecen - una armoniosa narración visual y didáctica de estos mensajes que se transmiten directamente a nuestro espíritu.

En definitiva, un espacio de luces y formas que no deja indiferente al visitante de hoy. Un lugar donde se percibe los elevados sentimientos espirituales y estéticos que aún transpúan sus paredes, y donde su peculiar arquitectura nos recuerda la estrecha relación mantenida, hace ya más de mil años, entre las culturas cristiana y musulmana. Una perfecta muestra de integración entre Oriente y Occidente.

domingo, 1 de junio de 2008

Bones estones

La felicitat dóna a l’home un agradable estat de benestar, de satisfacció. Tot i que es veu assetjada pel temor a perdre-la, no es pot viure sota la idea constant que la felicitat és efímera, això ens faria deixar de ser-ho.

No obstant, la fràgil separació entre les dues situacions, ens permet valorar millor els moments de felicitat. No sé què ens emportarem del pas per aquesta vida, però mentre hi siguem, òbviament és preferible procurar-nos felicitat abans que turment.

Ben segur que si podem tenir la sort de viure estones d’alegria, d’estimació o de satisfaccions, acumularem records que ens ajudaran a sentir-nos feliços pels bons temps viscuts, i ens animaran a buscar nous bons moments.

Precisament faig aquest incís perquè crec que ens hem d’esforçar per ser feliços avui. Viure el present amb un estat d’ànim de satisfacció és una cosa que, si avui no t’hi trobes així, l’has de buscar. Des de petits detalls del dia, fins a grans celebracions. Totes aquestes bones estones són importants per a alimentar la nostra felicitat. I per omplir de bons records les nostres vides.

Gràcies per haver viscut de manera especial aquest dia amb mi.