Encadenats al temps

Fa un temps que m’havia plantejat fer una reflexió sobre “la societat de l’estrès”. Però no he tingut temps fins ara...

La lectura d’un article de Fulcanelli sobre “La paradoxa del progrés il·limitat de les ciències” ha estat el detonant que m’ha fet seure davant de l’ordinador i madurar aquestes ratlles, fins a treure’n fruit.

En aquesta part del món que li diem civilitzat ens trobem que, la societat consumista i competidora, ens impregna les nostres vides d’un ambient trepidant. Ens marquem presses per tot, i cada dia volem anar més de pressa. No ens adonem, però si seguim a aquest règim, a aquesta velocitat, estem posant en perill la nostra salut, física i mental.

Com a majors d’edat que som, i com a víctimes de la societat en la que vivim, podríem dir que aquesta situació l’hem triat nosaltres. Encara que potser és la situació qui ens ha triat. Però la reflexió em sembla més dura quan penso que, potser sense adonar-nos, transmetem als nostres fills una manera de viure on tot el temps està acotat i ocupat. No tenim temps per l’oci, o millor dit, l’oci ocupa – si tenim sort- una part de la nostra agenda: ara toca llegir, fer esport, anar al cinema...

L’ús de l’agenda ens ha portat als extrems d’encasellar una pila d’activitats en les hores del dia, des del matí fins la nit. I les dels nostres fills s’omplen també amb les diverses assignatures, els deures, les activitats extraescolars, ... No hi ha cap espai que posi “dia per avorrir-se”... i potser cal tenir temps per avorrir-nos, per improvisar, per fer res.

De moment, això no surt d’una reflexió. No és una solució al problema, si és que algú pensa com jo: que això és un problema. Organitzem tasques encadenades en el temps al llarg del dia i, sense adonar-nos, ens encadenem nosaltres mateixos a la societat del temps organitzat.

És possible que, com amb altres problemes de la societat, reconèixer que estem dins de “la societat de l’estrès” pot ser el primer pas cap a una solució.

.